Ben sovint molts companys em pregunten quan s'empra «per» i quan «per a» en català. A l'hora de parlar, tant ells com jo, ometem indistintament la vocal «a».
Tot i que fa de mal dir, si el parlant té dificultats per a distingir-ho i domina una altra llengua com el castellà, pot recomanar-se que pensi quan utilitzaria «por» i quan «para» per a triar «per» i «per a» respectivament.

Pel que fa a aquestes partícules davant d'infinitius, hi ha l'equivocada creença que sempre cal escriure «per», sense a. La realitat és que hi ha una disputa al respecte, i si bé la tradició fabriana advoca per conservar la diferència, altres experts defensen l'homogeneïtzació.

A l'actual guia d'estil de Softcatalà apostem per la diferenciació de «per» i «per a», que a més és coherent amb la pràctica a tot l'àmbit lingüístic.

Personalment també estic molt d'acord en conservar-la perquè, posats a fer, si em basés en com parlo també eliminaria la a davant no només d'infinitius. Òbviament això introduiria menys claredat a l'escriptura, fent-la més depenent del context, quelcom assumible potser en alguns registres orals però no en formals.

Ho distingeixen

• Per a + infinitiu. Glossari de dubtes de la UOC
• per / per a. Fitxes de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencia
• Ús de per i per a. Llengua Nacional

No ho distingeixen

• Fitxer lingüístic UPC
• ésAdir - Portal lingüístic CCRTV