Discriminació del català a les sales d'oci nocturn

Llegint un apunt recent d'en Bratac, m'han vingut ganes de parlar de quelcom que em treu de polleguera quan algunes nits, no saps ben bé com, acabes a locals musicals. Personalment prefereixo gaudir d'una bona xerrada i companyia amb birres al costat, o millor, amb un bon whisky irlandès, abans que no pas amb combinats de dubtosa destil·lació, música ensordidora, i gentola amb qui amb problemes pots parlar-hi -i no només pel soroll :/-.
Tot i així, no sempre la situació és tan negativa com puc haver-ho fet semblar a l'anterior frase, però normalment sí té la mateixa tònica: la manca de música en català. Com a molt, poc abans de fer aviar a tothom i tancar portes, toca el clàssic l'Empordà, que per motius obvis a mi m'emociona, però que ja te n'acabes afartant...
Per què no sona alguna cançó més en català, sobretot més actual, per exemple de la música que habitualment escolto?
A quines conclusions arribes? Doncs que estem lluny d'una plena normalització de la llengua i la colonització mental és brutal; per això la manca de cançons en català crec que no és més que un reflex de certs prejudicis imbuïts. Una lectura positiva seria que, qui viu en català, ho fa d'una forma més desalienada, i si bé les discoteques són un desert per al panorama músical català, no ho són les festes majors i de barri, com tampoc alguns concerts.
Paradoxalment he escoltat més música en basc en les sales anteriorment descrites; i no deixo de sorprendre'm quan la gent salta amb Sarri, Sarri després de moure els malucs amb la brossa sonora d'algun «triumfito». Òbviament, i lamentablement potser reflectint el nivell cultural del nostre país (sic), pocs et sabran dir de què parla la cançó anterior.

Ara que els espanyols recuperen el llegat franquista en la nova lletra de llur himne, penjo un divertit vídeo de ¡Vaya Semanita!. Si Al·là és català... Dios es vasco.

Commenting on this Blog entry is closed.