El futur de l'escudella

Avui he escoltat a Ona Catalana una curiosa discussió sobre la història de l'escudella. En aquesta es debatia sobre l'esplendor i l'actual decadència d'aquest plat tradicional.

En aquests moments on sempre està a primera plana el tema de la globalització, on s'adverteixen dels perills de la desaparició d'elements culturals com llengües pròpies, o patrimonials com monuments i espais naturals, no es sol citar a la qüestió gastronòmica.

Avui més que mai podem gaudir de plats de pobles d'arreu del planeta, però tenim cura de la nostra cuina tradicional per passar-la a les properes generacions i contribuir al panoroma gastronòmic mundial? Sabem fer els menjars dels nostres pares? Ens agraden tant com per defensar la seva pervivència amb el seu coneixement? O ja preferim altres tendències culinàries? Què en penseu?

Comments

Molt bon tema, sí senyor!

Buf... difícil pregunta, d'altra banda... A mi el que em preocupa, més que no pas perdre la 'identitat culinària pròpia' enfront d'una d'extranya o estrangera, és no quedar-me sense cap mena de cultura gastronòmica.

Tal com dic al títol, ara mateix em considero un analfabet culinari, tot i els 2 anys que he viscut fora de casa i m'he hagut de procurar la manduca. I les perspectives més immediates m'auguren, en el millor dels casos, dinar de bar/restaurant cada dia, i disposar de pocs minuts al vespre per apanyar-me el sopar. Tot plegat, un panorama prou desolador... :(

Ja ho he sentit més d'un cop a algun cuiner o gastrònom, que diuen que s'hauria d'educar gastronòmicament des de l'ensenyament més primari. I crec recordar que a França ja s'està fent (Sergi, en saps alguna cosa, tu?).

---
The calendar of the Theocracy of Muntab counts down, not up. No-one knows why, but it might not be a good idea to hang around and find out. (Wyrd Sisters)

La veritat és que em vaig plantejar un temps abans aquest problema, potser inicialment més en aquest sentit que tu ho comentes.

Un dia parlant amb companys de la feina sorgí el tema de satisfer les necessitats nutritives humanes a base de dietes definides basades en càpsules. Fins i tot podria pensar-se que no només podria satisfer-se des d'un punt nutritiu, sinó a més a nivell de gustos plaenters. Recordo que em vaig horroritzar quelcom i vaig considerar que això implicaria la desaparició d'una cultura (gastronòmica) mil·lenària.

Encara que a un ritme lent comparat amb altres disciplines, progressivament es van fer majors descobriments en la biologia molecular del sistema olfatiu-gustatiu. Molt menys es sap de la físico-química de la cuina. De totes maneres, tots dos aspectes poden contribuir en un futur en aquest possible canvi de paradigma.

A aquest aspecte tècnico-científic pot ajudar sinergèticament una extensió de l'ètica vegetariana, o sigui, que la gent decideixi no consumir animals que s'han sacrificat per ser aliments, i molt més existint la comoditat d'una alternativa que pot plantejar-se (o vendre's) com a millor (millor gust, més nutritiva, més ètica). Depèn del context tècnic podria extendre's fins i tot a moltes plantes (o sigui que una gastronomia vegetariana podria ser també quelcom amenaçada). Els cultius com la cria de bestiar podria ser substituïda per reactors amb comunitats de microorganismes transgènics especialment dissenyats per a la producció de determinats components de les càpsules alimentives.

Segurament potser no desapareixeria tota expressió de gastronomia, sinó que es reduïria a una manifestació cultural minoritària, que difícilment es podria permetre tothom gaire sovint.

Bé, això és una mica una anada de la bola... Però qui sap si potser ja ho estem començant a viure això...

Agafant el tema que plantejava quan parlava de la pèrdua del menjar propi de la terra, aquest em va venir al cap per primer cop quan un company suec va alabar unes llenties cuinades a l'estil cocido que es feien al menjador on dinem. Aquestes llenties em van recordar a les que menjava un cop cada setmana quan era petit a casa i de les que potser en vaig quedar una mica tip (malgrat que són realment bones). En el mateix programa de radio va trucar un avi que deia que ell ja havia menjat molta escudella en el passat, i que ara volia gambes (no era tonto el puta). Tot això em va fer reflexionar sobre el nexe de la meva cuina habitual (bastant simplona, s'ha de dir) amb la dels meus pares i avis, dels que no he traslladat substancialment a la meva dieta els gustos o els plats tradicionals (ni els del dia a dia, ni els de festa).