Valencianistes a Catalunya

Joventut ValencianistaEncara amb la mala lluna de l'atac censor a Alacant, encoratjat per un missatge rebut, aquest vespre me n'he anat amb en Jesús a l'acte de presentació del llibre Valencianistes a Catalunya, organitzat per l'Espai País Valencià de Barcelona.
Abans de fer-ne uns pocs comentaris, a continuació us transcric la presentació del llibre:

El llibre que teniu a les mans, reedició dels textos d'Arnau Gonzàlez Vilalta sobre l'Actuació Valencianista d'Esquerres, vol ser una aportació de l'Espai País Valencià al procés col·lectiu de recuperació de la memòria històrica dels anys de la República, la Guerra i la postguerra.
Recuperar la memòria històrica de la repressió és imprescindible per restablir la dignitat de les seues víctimes i posar en el seu lloc els botxins, però recuperar la memòria dels projectes i il·lusions que es posaren en marxa, des de tots els àmbits, en el curt període de temps que va del 1931 al 1939 és també necessari: hi hagué un moment, en la tercera decada del segle XX, en què el nostre país bullia de projectes, experiències i idees de futur que van quedar brutalment estroncades per la guerra i la llarga nit que la va seguir.
I entre aquestes experiències hi ha també, i ho sabem gràcies al treball d'Arnau Gonzàlez Vilalta, la de l'Actuació Valencianista d'Esquerres, una gent que setanta anys enrere van entendre el seu paper estratègic, de pont entre dos territoris que massa sovint viuen d'esquenes l'un de l'altre, i van assumir la responsabilitat que els conferia la seua condició de valencians residents al Principat de Catalunya.
Nosaltres, la gent de l'Espai País Valencià, ens en reclamem hereus. És cert, com diu Vicent Partal, que hi ha diferències substancials entre aquells valencians i nosaltres: parlem un llenguatge molt diferent i, sobretot, ens mirem el país d'una altra manera perquè, convé recordar-ho, ens el mirem de la manera que ens va ensenyar Fuster. Però els elements de discontinuïtat no ens han de fer oblidar que les nostres arrels es troben, en bona part, en aquelles experiències tràgicament interrompudes que començaven a dibuixar un mapa que encara avui maldem per conservar.
I és que si avui existem com a entitat és en part perquè algú, la tardor del 2004, va trobar l'article d'Arnau Gonzàlez a la revista Afers, el va escanejar pacientment, i el va adjuntar a un correu electrònic enviat a una llista, aleshores informe, d'amics, coneguts i saludats que sabíem que vivim a Catalunya. Amb aquell correu electrònic, i la lectura d'aquell text, va començar l'Espai País Valencià. I per això nosaltres, ara, reeditem una versió d'aquell text, amb la voluntat de donar-li difusió i fixar així la prehistòria de la nostra entitat.

L'obra publicada es tracta de part de l'estudi present en una obra major del mateix autor, La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), on s'hi recullen diferents exemples d'actuació política i cultural de sensibilitat nacional íntegra abans de l'aportació de Fuster.

Valencianistes a Catalunya

La gent de l'Espai i Vicent Partal, convidat a la presentació, han emfatitzat la necessitat dels valencians que viuen a l'àrea metropolitana de Barcelona i, al conjunt del Principat, de fer-se veure perquè, si bé ara simplement hi són com uns catalans més --sovint confosos com a lleidatans--, les gravetats de les circumstàncies actuals ho fan necessari.
De la mateixa manera, s'ha criticat l'actitud d'algunes visions regionalistes al Principat, que sota la irresponsabilitat o desconeixement sovint no són conscients de què implicaria deixar que arribés la línia de batalla davant de les portes de Barcelona, que ara encara és refugi de molts d'aquells qui són sovint a les trinxeres. Fa unes hores s'han agredit les comarques més meridionals i, què es pretén, BRAMS ja ho cantava.
El paper clau, no només dels valencians, sinó també de la gent d'arreu dels Països Catalans, i per tant, coneixedora de la realitat d'indrets inhòspits per a molts barcelonins, s'ha marcat com a essencial per a poder articular, on la situació és encara més favorable, una acció per a contrarestar els embats espanyolistes que pretenen eliminar la nació a tot arreu.

Tot açò darrer m'ha recordat a les discussions sobre l'efecte de les ciutats, la centralitat i perifèria de la clàssica obra Digueu-li Catalunya. Si bé allò que s'hi expressa personalment ho comparteixo, cal tenir en compte que abans això implicava necessàriament la migració de persones, la vida estudiantil o els contactes familiars. Ara en canvi, les possibilitats s'han vist eixamplades gràcies a l'aparició de la xarxa Internet, i per tant, és possible estendre nuclèols d'acció i opinió arreu del mapa, sense que calgui per a transmetre idees i sentiments només després de moltes hores de RENFE.

El final de la vetllada va ser amenitzat per l'espectable/homenatge a Ovidi AMARGI DIU OVIDI de Núria Agulló i Blasco, i un refrigeri on vaig poder xerrar amb l'autor, i amb alguns dels altres presents, com el recent sortit parlamentari europeu Bernat Joan.

Commenting on this Blog entry is closed.