Crònica de la manifestació del 25 d'abril a València, 2007

El futur és nostre
No sóc una persona que acostumi a anar a gaires manifestacions, però enguany la del 25 d'abril de València (que se celebrà el dissabte 5 de maig), per tants motius, difícilment podia no anar-hi.
Finalment vaig poder dormir la nit del divendres a dissabte, a casa de l'amic Abel; i si bé em vaig perdre el dia de festa major de Cerdanyola, això em va permetre poder-me llevar amb menys problemes, i agafar a les 8 del matí el bus d'Òmnium que em va portar d'un cap i casal a l'altre.
Durant el viatge, gràcies a les companyes de seient, vaig poder recordar com jugar a cartes, després de temps i temps sense haver-hi jugat.
Després 4 i 5 hores més tard, a València, vam tenir la possibilitat de veure les instal·lacions del nou edifici 9 d'Octubre de l'ACPV, on hi havia tot ple de gent contemplant-les; i on especialment al terrat hi ha unes vistes magnífiques de la ciutat.
Tot seguit vaig anar a can Jordi Mallach, amb qui havia quedat per anar a la manifestació. Ell i na Belén, abans d'anar-nos-hi, van oferir-me un dinar magnífic que, de passada, va permetre'm conèixer que per contrades valencianes allò que jo conec com a musclo rep el nom de clòtxina.
A la plaça de Sant Agustí vam trobar-nos amb amics d'en Jordi, i des d'allà i d'un bon començament ja es veia l'èxit del que seria aquella manifestació. Senyeres i estelades de tot tipus hi onejaven, colles populars d'arreu del país hi tocaven, i molt de jovent també hi erigia castells humans.
En començar a caminar entre la multitud, vam aprofitar-ho per a signar per Decideixo decidir, que per exemple, personalment no havia tingut l'oportunitat de fer-ho durant el Sant Jordi.
La manifestació va ser tota una marea de gent, de la qual no vaig arribar a veure ni la mateixa capçalera... Segurament l'emoció que jo mateix vaig poder experimentar no es pot comparar amb la dels mateixos ciutadans de València que hi participaven, en poder expressar així allò que el govern de llur ciutat i llur país s'esforça negar-los amb cruesa dia rere dia.
Quan vaig marxar de la manifestació, encara hi havia gent fent xerinola pels carrers, davant la mirada atònita d'alguns pocs espanyolistes que hi transitaven.
Abans d'arribar a prop del campus de Tarongers, vaig acomiadar-me d'en Jordi en un tramvia ple de gent que anava cap al concert.
Durant la vetllada, vaig poder saludar a gent d'arreu del país, fins i tot del Rosselló. Al servei de bar del Casal Jaume I de Pedreguer, apart de conèixer-hi molt bona gent, també vaig poder beure burret per primera vegada (molt millor que qualsevol de les begudes energètiques que sovint es barregen amb alcohol).
Molta gent va trobar que van actuar-hi masses grups, però això també va ser una oportunitat de conèixer alguns dels menys coneguts que van participar-hi.
En acabar el concert, cap a les 3, vaig anar cap al bus que em portava de nou a Barcelona, i on vaig dormir-hi a estones fins vora a les 8, quan vam arribar a destí.
Ja al cotxe de tornada a Cerdanyola, que sorprenentment havia aconseguit aparcar la nit abans a la ciutat comtal, vaig escoltar les notícies de Catalunya Ràdio parlant de l'èxit de la manifestació. Em pregunto si TV3 també va fer una cobertura com cal. Esperem que així hagi estat per respecte a moltes de les persones que hi havia en aquella manifestació.
Tristament, unes hores més tard vaig assabentar-me que feixistes havien agredit a gent que sortia del concert, tot això amb la impunitat de les forces d'ordre espanyoles i el govern del PP, que precisament toleren que aqueixa pesta s'instal·li a la ciutat.

Per sort, aquella manifestació va demostrar que els valencians volen un futur millor que finalment aconseguiran a despit de la violència, l'especulació, el menyspreu i el feixisme aixoplugat per l'encara govern actual.

Enllaços

Commenting on this Blog entry is closed.