Ja fa uns quants mesos vaig poder seguir una interessant presentació d'Albert Noguera Fernández sobre processos constituents, basant-se en la seva experiència en aquests processos a Llatinoamèrica, que havia estudiat de ben a prop. Com a conclusió del debat, el ponent (qui havia format part de diferents meses del Parlament sobre la qüestió abans del propi referèndum de l'1O) argumentava que veia difícil cap canvi substancial proper en el temps. Ho defensava partint que, a nivell català, a diferència dels casos llatinoamericans que coneixia, no identificava cap possible establiment d'un poder disputant de prou envergadura que pogués iniciar un procés constituent tal com ell els coneixia. El que és més, apuntava que tot aquest procés on ens trobem ara té lloc al mateix temps que es produeix al que es referia com un «canvi epocal». Aquest canvi es dóna partint del marc socioeconòmic actual quan, més enllà de l'estrès entre allò públic i privat tradicionals, emergeixen altres paradigmes com, per exemple, els propiciats per la sovint mal anomenada economia col·laborativa (on hi conviuen tant facetes extractives com d'altres més recolzades en el procomú). En tot això hi tindríem immerses les administracions, que s'estarien reconfigurant també en aquest escenari però, que a més en el nostre cas, voldríem transferir-les a un nou estat naixent...

Paral·lelament a tot això, cal assenyalar la importància de l'1O i els esdeveniments posteriors com un clar punt de trencament; essent alhora el temporalment imprecís 155 una excepcionalitat encara no plenament assimilada per gran part la població. A més, la pràctica de la colonització espanyola, i l'estigma que aquesta impregna, no és fàcilment ignorable. Per molt que certs actors maldin per retornar a esquemes passats, la càrrega de la història en les consciències és difícilment eludible. També a conseqüència d'aquests fets, la perspectiva d'un context liberal filoeuropeu on s'ha sostingut tot el moviment independentista tardà queda quelcom trasbalsat. Tot i que precisament aquest paradigma ha possibilitat el creixement del moviment fins a les quotes de adhesió actuals, la pròpia dinàmica de domesticació cívica que ho ha propulsat potser dificulta cap més pas endavant en un escenari ja diferent i possiblement regressiu tant a l'àmbit espanyol com a Europa i a la resta del món.

La paradoxa és que un canvi de règim a partir dels valors que es voldrien per a un nou règim pot ser que no sigui possible. Precisament perquè a partir dels valors que ara es tenen no seria possible deslliurar-se d'allò que evita la realització d'allò que s'anhela. Necessàriament llavors el focus ha de migrar d'allò que s'evoca cap a la superació d'allò que impedeix que pugui realitzar-se tot allò que simplement es plantegi col·lectivament. Això no és gens banal, es fa difícil renunciar, sigui parcialment o totalment, a allò que havia permès erigir una ficció compartida de semblants dimensions com la que estem gestionant.
En tot cas, els valors no es canvien com si fossin uns calçotets bruts. El que semblaria més fàcil seria vestir els nounats, les generacions venidores, amb les robes que s'han pogut teixir a partir de l'auscultament de l'experiència viscuda. Però alhora, molt probablement, l'estrenyiment de les vestimentes cedides els determinarà fins on podran córrer abans de ser conscients del llast que porten a sobre; llavors se n'adonaran i lamentaran com això els ha limitat el creixement.
L'alternativa seria assumir la pròpia nuesa en el transit del canvi. Però la crueltat rere la nuesa no és l'exposició del cos al fred i als embats de qui el vol magolar, sinó sobretot a les mirades fugisseres dels que s'avergonyeixen d'albirar aquell cos que elles també encara comparteixen.
Però possiblement, més que no aquest temor al patiment i a la ignomínia, el que més alenteix qualsevol canvi és la no acceptació com a un mateix d'allò que es pot esdevenir. Seria la por a desaparèixer xuclat a través dels trencs d'una transició, i a continuació el pànic a visualitzar que a l'espai disponible que ocupàvem hi ha aparegut un monstre transcorpori expulsat de nosaltres mateixos. Però, tanmateix, possiblement en aquests moments ja siguem una mena de monstre, fins i tot molt més semblant a l'antagonista que projectem del que voldríem creure. Però, és clar, com no hem gosat mirar-nos ulls endins, vivim en la farsa i en la culpa de ser quelcom que no érem i que no es pot ser si es vol continuar simplement essent un dia més enllà.

Amb tot això, la pregunta periodística i a peu de carrer és el a voltant temps. Però aquest temps, la seva longitud o extensió pròpiament, pot ser el temps a atènyer, el temps per poder ser per atènyer o el temps per poder atènyer un cop s'ha pogut ser per poder atènyer. Hom normalment pensa en el primer temps, però malauradament ignora tots aquests altres temps de dins que cal realitzar. Aquests són períodes pròpiament transformatius, on les mètriques actuals no necessàriament s'hi apliquen, per molt que es vulguin ara emmotllar o eixamplar a pensaments ja passats basats en valors estèrils amb allò que cal enfrontar-se. Sigui com sigui, el «temps» dirà...